Carlit 50 Estanys

De llac a llac pels cims
més alts del Pirineu Oriental

Ruta autoguida de senderisme i skyrunning. Central de reserves

Marc històric i cultural



Bandera occitana, Font: Vilaweb

L’itinerari del Carlit 50 Estanys recorre una zona d’alta muntanya homogènia a nivell orogràfic i paisatgístic, però força diversa a nivell geogràfic, administratiu, i històric. Durant la travessa serem a cavall dels departaments francesos dels Pirineus Orientals i el Migdia-Pirineus, o el que és el mateix, a cavall dels Països Catalans i Occitània.

El coll de Coma d’Anyell, a l’etapa entre la Bullosa i Vésines, separa les comarques de l’Alta Cerdanya (Catalunya Nord) i l’Alt Arièja (Occitània). De la mateixa manera, el Coll Terrers, que creuem en l’etapa entre En Beis i Camporrells, separa també l’Alt Arièja amb el Capcir. Tot i ser una zona històrica de transició lingüística, on les llengües catalana i occitana tenien tants trets en comú que es confonien, ja s’entreveuen les diferències etimològiques tot analitzant-ne la toponímia.

La hidrografia també té aquests dos estratègics punts de pas com a límits de grans conques fluvials, já que mentre a llevant d’aquests dos colls les aigües van a parar al mar mediterrani a través dels rius Auda i Segre, cap a ponent marxen a l’oceà Atlàntic ajuntant-se al riu Garona.

Fem una pinzellada de les dues nacions que acullen l’itinerari :


Occitània



És una nació europea mil·lenària. És una terra amb una llengua i una història pròpies i un poble que es perfila al llarg del temps gràcies a l’aportació ètnica de celtes, ibers, lígurs, grecs, romans i visigots.

Avui, Occitània està políticament dividida entre els estats espanyol, italià i francès, on s’ubica la major part del seu territori i població. No és reconeguda internacionalment com a entitat política, però la llengua occitana és oficial al Principat de Catalunya, i a la Vall d’Aran, d’on és la llengua pròpia.

Per fer-nos una idea de les dimensions geogràfiques i humanes d’Occitània, ens centrarem en el territori on es parla l’occità: es tracta d’una unitat amb 16 milions d’habitants distribuïts en 190.000 km2. S’estén de l’Atlàntic al Mediterrani i del massís d’Alvèrnia fins a la península Ibèrica. Engloba, doncs, la part sud-oest de l’arc alpí. Comprèn, així mateix, Aquitània, el Llemosí, el Llenguadoc, Alvèrnia i Provença.


Mapa lingüístic de l’occità i el català, Font: CPNL


La Catalunya del Nord



També anomenada Catalunya Nord, és la part històricament i culturalment catalana i separada, a profit de França, de la resta de Catalunya en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659). La denominació comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (el que es coneix com Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ésser majoritàriament occitana, s'inclou sovint en la definició de Catalunya del Nord per les seves relacions geogràfiques i administratives amb el Rosselló.

Actualment aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals (Pyrénées-Orientals en francès), el qual s'engloba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), que es coneix informalment en francès com a Pays catalan, en català, País Català.

El Pirineu uneix i separa alhora aquestes dues nacions plenes d’història en comú, i amb dues llengües evolucionades del llatí amb moltíssima proximitat en tots els sentits, fins al punt que algun estudiosos diuen que van originar-se com una mateixa llengua que va anar evolucionant de forma diferent amb el temps en ambdós costats del Pirineu.


Recuperar la toponímia original



La informació d’aquesta travessa de muntanya s’intenta divulgar amb les formes toponímiques originals, tant a la part catalana com a la part occitana.

Com a exemple, alguns topònims occitans que hem volgut mostrar en la seva forma original són el de l’estany i refugi de Vésines (enlloc del francès Bésines), o els dels pobles d’Acs (enlloc del francès Ax-les-Thermes) o L’Ospitalet (enlloc del francès Hospitalet-près-d’Andorre).

Centrem-nos, però, en l’etimologia del topònim català La Bullosa, centre neuràlgic d’aquest itinerari, i anomenat en francès Les Bouillouses.

Segons ens explica Ferran Alexandri, el nom deriva del llatí BULLIRE 'bullir, estar en ebullició, brollar'; aplicat sobretot a aigües que emergeixen amb força. Tothom coneix el llac de la Bullosa a l'alta Cerdanya, prop de Montlluís, per on s'escampen les aigües del curs naixent de la Tet. Hi havia aquí un seguit d'aiguamolls i basses, que s'estenien des del peu del puig Peric, on neix el riu, fins més al sud de la latitud del Carlit. Coromines notava que l'any 1931 deien la Bullosa, però els mapes i guies francesos posaven Les Bouillouses en plural. Trenta anys després, en alguna població de la comarca també es podia sentir les Bulloses, però el cas és que etimològicament ho hem d'escriure amb u, tal com s'entra a l'Onomasticon Cataloniae i a la Gran enciclopèdia catalana.

I seguidament fem una pinzellada d’alguns dels recursos turístics de la zona des del punt de vista patrimonial:


El Tren Groc



Petit Tren Groc, Font: France.fr

Un símbol de la regió de Llenguadoc-Rosselló, el Tren Groc viatja tot l'any per aquest territori des de fa gairebé 100 anys. La línia de ferrocarril es va construir a principis del segle XX, amb la finalitat de connectar les terres de muntanya amb la plana del Rosselló.

Iniciat el 1903, el primer tram de Vilafranca a Montlluís serà inaugurat el 1910. Seguidament, amb una construcció més fàcil, la segona porció de Montlluís a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), amb l'estació de Bolquera a 1593 metres, fou inaugurat el juny de 1911. els sis últims quilòmetres a la Tor de Querol es completaran el 1927. La construcció d'aquest traçat de ferrocarril requereix la construcció de 650 estructures, incloent 19 túnels i dos ponts notables: el viaducte Séjourné i el pont penjant Gisclard. El viatge amb tren, especialment amb els vagons descoberts, revela un paisatge panoràmic. El tren puja per l'empinada la vall del Tet, Conflent amunt, i després creua les àrees més planeres de la cerdanya per entre grans muntanyes, tot flanquejant el massís del Canigó, el Cambre d'Ase, el Carlit i el Puigmal, i veient en la distància, la silueta de la serra del Cadí. A cada revolt es divisen nous pobles, amb les esglésies romàniques, i l'entrada cap a estretes valls de l'Alt Conflent reservades només per als excursionistes. A l'hivern, descobrim les estacions d'esquí que s'aferren als vessants de la Cerdanya.


L’arquitectura de defensa de Vauban al Pirineu Català



Sebastien le Prestre de Vauban, Font: Wikipedia

Sébastien Le Prestre de Vauban (Saint-Léger-de-Fougeret, Regne de França, 15 de maig de 1633 - París, França, 30 de març de 1707) fou un enginyer militar i Mariscal de França, conegut pel Mètode Vauban de setge i enginyeria militar. Enginyer francès al servei del rei Lluís XV va ser alhora militar, arquitecte, gran viatger i observador del seu temps.

Va edificar per tot arreu a França una important línia de fortificacions que es diu «cintura de ferro». Tenia l’ objectiu de protegir i controlar el territori francès. Catorze d’aquests indrets, que il·lustren una de les facetes de la seva obra, es van agrupar a la Xarxa dels Llocs Majors Vauban amb la fi nalitat de que es reconegui l’obra de Vauban al patrimoni mundial de la UNESCO. Dos d’aquests excepcionals llocs formen part del Parc natural regional del Pirineu català : Mont- Louis i Villefranche-de-Confl ent. Les seves histories es creuen després de la ratificació del Tractat dels Pirineus al 1659, que marca l’annexió a França de les terres de Catalunya Nord: el Roselló i la Cerdanya.




Vila fortificada de Montlluís
Montlluís, Alta Cerdanya

A l’abril de 1679, Vauban decideix edificar Mont-Louis a l’encreuament de tres camins. A les portes de la Cerdanya, enmarcada per la Collada de la Perxa, Mont-Louis controla l’entrada del Conflent per la vall de la Têt i l’entrada del Capcir cap al país de Llenguadoc. En aquest lloc, Vauban va projectar una plaça amb una ciutadella, una ciutat alta i una ciutat baixa. Plaça forta temible, Mont-Louis segueix conservant avui la seva vocació militar allotjant el centre nacional d’entrenament, però també afi rma el seu dinamisme econòmic i administratiu.




Vilafranca del Conflent
Vilafranca de Conflent

Ciutat catalana fundada durant el segle XI pel Comte de Cerdanya, a la confluència de les valls de la Têt, del Cadí i de Rojà, Vilafranca va ser presa i les seves muralles derrocades pels francesos en 1654. Reconeixent el seu interès estratègic, Vauban decideix adaptar les defenses de la ciutat a les exigències de les tècniques militars de la seva època. Imagina i edifica dos conjunts fortifi cats amb el objectiu de vigilar la vall : la cova fortificada de la Cova Bastera i el castell Fort Libèria. En el Fort Libèria, l’assaltant està obligatòriament forçat a la derrota, tant per la geografia complexa del lloc (un vessant de pujol abrupte) com per la qualitat de la construcció militar. Al segle XIX, Villefranche esdevé una ciutat turística. Caminar entre els carrerons plens de botigues d’artesans és inevitable, i és una invitació a viatjar en el temps


Agència de viatges A Pas d’Isard – GC-004377   ® A Pas d'Isard - ® Carlit 50 Estanys , tots els drets reservats. Avís legal